Aquells dijous

¿Esdevenir personatge públic, dius? No, home no. On vas a parar. Tot el dia en boca de tothom, que si ase que si bèstia, que si fas bé que si fas mal. Deixa-ho córrer, creu-me. El que hagis de fer fes-ho tan bé com puguis i, encabat, el consell és que procuris veure les coses justes i necessàries que calgui veure, i que miris de no ser vist més enllà del que sigui imprescindible. Surt de l’aparador, per l’amor de Déu. I exposa’t tan poc com puguis, just el mínim que faci falta. Recorda aquelles paraules de Don Draper quan deia que, tot i viatjar contínuament, sempre tornava sense haver vist res de nou. Per cert, que no ho sé a tu, però el que és a mi de vegades penso que m’agradaria prou de viure amb algú com la Peggy Olson, la de Mad Men, eh!, Elisabeth Moss es diu l’actriu d’aquells ulls sublims. Els ulls que, segons Karl Ove Knausgard a La Mort del Pare, llibre esplèndid, són l’única part de la cara que no envelleix mai. Fins que es tanquen per sempre, esclar. I ara, ja, vigília de Corpus (Christi). Recordo quan s’esqueia sempre en dijous, igual que Dijous Sant -que encara és en dijous però que passem per alt sense Sant Sopar ni res, ni tan sols la traïció de Judes- i el dia de l’Ascensió. Tot allò fa temps que es va acabar i ara segur que dius Corpus i una majoria immensa de joves no saben ni de què els parles. Igual que de tantes altres coses, de fet. Bé, vigília de Corpus, avui. L’Ou com Balla balla des d’abans d’ahir i demà la tradició de les catifes de flors (processons suposo que ja no) es mantindrà no pas arreu. Llocs com Solsona,  Sitges o La Garriga i no sé ara si gaires més. En fi, tot ple de coses que hem anat perdent pel camí, el cos de Crist, Pange Lingua Gloriosi.

El regal més valuós

La parella del fill gran arribà l’altre dia a la quarantena. Li vaig regalar El Món d’Ahir, Zweig, convençut, tal com li vaig fer saber, que aquell seria, al final de la jornada, el regal més valuós de tots els que hauria acabat rebent. Més valuós, sí. Exactament això. Ara bé, ¿qui havia de dir a un servidor que poques hores més tard, al sopar de 6 que esmentava ahir mateix, rebria la sorpresa de La Klaxon i el Camí, Carles Sindreu a cura de Carme Arenas, amiga, i aquest tresor immens de La Doma, Retaule dels Garriguencs? ¿Com t’ho fas, aleshores, per agrair-ho? Sindreu, mort precisament a La Garriga el 1974, de qui tampoc ja no es parla gairebé mai i amb prou feines si se’l té en compte! Enemics de les arracades, no deixem per això de reconèixer que hi ha l’oval d’orella que demana l’arracada, com hi ha nas que demana l’anella. Sí. Ja Màrius Lleget deixà dit que la cosa més seriosa que hi havia al món per a Sindreu no era sinó l’humor. El sentit de l’humor en aquest temps que la terra resseca ressona al nostre pas. I no es tracta pas de les fesomies còmiques de què parlava Bergson. Ni d’aquell ridícul de segons quines expressions del rostre, de segons quines deformitats produïdes per la naturalesa, que ens provoquen aquella rialla del tot equivocada. La comicitat és tota una altra cosa, segurament ben diversa del que suposa l’humor, sempre molt més subtil, entranyable, intel·ligent. Al capdavall, la lletjor no resulta pas més fàcil d’analitzar que la bellesa. Angúnia de parlar de l’esquelet propi. El metge se m’entreté amb la carrosseria i el mal que jo tinc és al xassís. En fi, que, a banda de la presència vostra, tantes i tantes mercès del més valuós de tots els regals.