Francisco Rico, savi i amb aquella elegància fins i tot un poc dandi i molt pagat d’ell mateix, filòleg de referència de les lletres castellanes, elitista i membre de la RAE que no sé els premis i medalles de tota mena que ha arribat a rebre i que passa, a més, per ser el màxim expert cervantí en vida, especialista també en Petrarca, i fumador que no llegeix El Quixot perquè ja se’l sap, viu ara allunyat ja de l’ensenyança. Fet que no treu, però, que en una entrevista que l’altre dia publicà El País, afirmi que som en un punt que ni els estudiants amb moltes ganes d’aprendre no saben ja res de res. I que n’hi ha prou, per comprovar-ho, de veure’ls les cares de perplexitat continuada. I això que mai no hi ha hagut, com ara, tantes eines i instruments per facilitar l’aprenentatge de les coses. Com si els llibres, sobretot els de butxaca, no ho fossin, d’eines i instruments. Hem perdut l’oremus, com a societat. Hem perdut els punts de referència comuns. I és ben cert que temps ha mai no ens va caldre aprendre a l’escola que París és la capital de França o que Hamlet és una de les obres principals de Shakespeare. I més coses que es respiraven a l’ambient. És avui que cal aprendre-ho tot a l’escola i no s’hi dóna l’abast perquè s’ha de partir sempre de zero. Fragments i fragments que és impossible que hi càpiguen, en tan sols 140 caràcters. Al final, el senyor Rico diu que no li cal ser ric perquè disposa d’una petita fortuna personal que, com a Umberto Eco, li permet d’agafar tots els taxis que necessita. Quina gràcia. Però, ¿en què quedem, doncs?
Mentrestant, jo torno a Gilda (1946), a l’harpia i al plebeu, i a aquella idea d’amic que parla quan jo vull que parli i que calla quan jo vull que calli. Bastó amb ganivet incorporat. Només la gent frustrada fuma massa (fantàstic Tio Pio!) i totes les coses dolentes acaben soles. I les persones. I aquell mirar-s’ho tot sempre des de la perspectiva del cuc.
miquelcolomer.wordpress.com 