I encara una cosa més

I encara una cosa més voldria afegir-hi, bonistes i multicultis d’aquest món nostre. Una cosa més que se us pot perfectament aplicar i que prenc en préstec, i aproximadament al peu de la lletra, d’uns mots que Philip Roth fa dir al seu impressionant Sabbath: Tots sou molt compassius i sensibles, esteu en contra de la pena de la mort, o si més no així ho prediqueu, fins i tot dels assassins múltiples. I goseu, també, formar part del jurat dels premis de poesia que es fan per als degenerats sanguinaris de les presons de màxima seguretat. ¿I com podeu esgarrifar-vos tant perquè es bombardeja l’enemic comunista amb napalm al sud-est asiàtic i alhora alegrar-vos que a aquest ex-marine li tallin la cigala aquí, als mateixos EUA? Vull dir que ja n’hi ha prou, també, d’aquest color que representeu.

Febre que perdura

Febre de Salter. Febre que perdura i perdurarà. I pensar que fa pocs mesos no en sabia res. Això És Tot (Empúries), ara. Vés a saber si acabarà essent el seu darrer llibre. Elegantíssims i subtilíssims canvis de punt de vista. Tot gira, però, a l’entorn de Philip Bowman, novaiorquès com l’autor i, també com Salter, oficial de l’Armada que combaté contra els japonesos a l’Oceà Pacífic de la Segona Guerra. Al cap del temps, el que passa és que mai no haurà tornat a viure una experiència tan intensa i aclaparadora com aquella. Mancat d’imaginació per descriure cap mena d’aventura, es casa i es divorcia, viu amors efímers, traeix o és traït, de vegades creu que estima i és estimat per dones que al capdavall deixen tan sols rastres fugaços que el temps acaba diluint. I el que en definitiva hi ha és la vida solitària, la mesquinesa de les relacions socials que sempre defuig, la vana il·lusió de nous amors que li fan sentir, potser, que la mort és encara llunyana. ¿Però qui en sap res, de tot això? I no sé de què em sonen, aquestes coses, no sé qui em recorda ni amb qui em fa pensar. Bé, sí que ho sé, és clar que ho sé, potser massa i tot. Deixem-ho estar. Això és tot. Elegància suprema d’un estil de fer les coses, i de dir-les i escriure-les, que barreja ficció i memòria sense que gairebé te n’adonis. I Nova York al fons i també la claror d’aquest far que anomenem EUA. Amo absolut dels seus mots i dels seus silencis. La nostra vida és als llibres, als llibres que gairebé sempre escriuen els altres. Salter, per exemple. James Salter. Febre que perdura.

De l’11/9 al 29/6

Concert per la (de la) Llibertat anit. Des de casa. Emoció, sentiment, desig, afirmació. Posat a dir-ne alguna objecció parlaria d’una Estaca equivocada. No és Palestina. És Israel i els EUA que hi han de ser perquè tombi, perquè acabi de tombar d’una vegada. I, després, potser excessiu Llach i aquelles noies cantant Laura, què vols que et digui. I tampoc el Tossudament Alçats de la conclusió no em semblà gaire afortunat. Però bé, peccata minuta. L’acte, i és el que al capdavall compta, excels. Igual que ha de ser-ho el ressó internacional que obtingui, que doni la volta al món. De l’11 de setembre al 29 de juny, bé, de fet 30 de juny. Curs 2012-2013. 9 mesos. L’avenç impressiona. Que diguin el que vulguin. Quina llum, quina claror.

Em sembla un preu petit

Segurament si EUA i GB haguessin començat a fer-ho abans, això de punxar la xarxa i obtenir-ne dades, més d’un i de dos atemptats més ens hauríem estalviat. Es tracta de la defensa de la llibertat i del combat a ultrança contra els qui volen destruir-la, contra els qui tenen com a únic objectiu el de destruir-nos. M’espien. Molt bé. Em sembla un preu ben petit. A mi no em passarà res. No tenen res contra mi, segur. ¿Intimitat? Tant se me’n fot, de la meva intimitat. S’assembla molt a la de la immensa majoria de la bona gent. I no el conec de res, però aquest tal Snowden em sembla un ser del tot equivocat.

Ridículament correcte

En Pere Alzina és un amic que si un dia, pel que sigui, es troba que no porta diners i tu li pagues les copes, se sent obligat la propera vegada que us trobeu a regalar-te un llibre, posem per cas. No cal dir que això, a ell, l’honora i a mi em plau. Sobretot si el que em vaig trobar ahir mateix és una cosa tan important i necessària com Ridículament correcte, del britànic Anthony Browne, que publicà el febrer de l’any passat La Campana i que tracta del perill totalitari de la correcció política. He llegit més de la meitat de les 169 pàgines de què es compon el llibre i m’ho passo la mar de bé. La correcció política vista com a marxisme cultural que, més que obrir les ments, les tanca per sempre. Perquè inqüestionablement i automàtica dóna suport a aquells que considera víctimes, sense tenir en compte si se’l mereixen o no, i es posa en contra dels poderosos, sense tenir en compte si són malignes o benignes. Per als políticament correctes, Occident, els EUA i les multinacionals no poden fer res de bo, i els països en desenvolupament no poden fer res de dolent. La correcció política tendeix també a posar els suposats drets dels criminals per damunt del de les seves víctimes, amb la qual cosa entorpeix l’aplicació de les lleis i porta a una escalada criminal. Igualment, en desafiar l’autoritat dels mestres, provoca falta de disciplina a les escoles i, com que promou la igualtat per damunt de l’excel·lència, degrada el nivell educatiu i instructiu, i infla les notes dels exàmens fins al punt que gairebé ja no volen dir res. I així, successivament. La correcció política és el gran mal dels nostres dies. La correcció política és una ideologia que classifica determinats grups de persones com a víctimes que necessiten que se’ls protegeixi de la crítica i que fa que els seus partidaris tinguin la sensació que no s’hi ha de tolerar cap mena de dissensió. La correcció política, per tant, ve a ser, clarament, la dictadura de la “virtut” i dels “virtuosos”. I així, a poc a poc però sense aturador, tothom va aprenent a aparèixer com a víctima perquè hi ha poques coses tan poderoses en un debat públic com posseir un estatus reconegut de víctima, i la victimització pública es veu tan ben recompensada que la gent té molts incentius per presentar-se com a tal. Es tracta de presentar-te com a víctima. El benefici és assegurat. Browne mostra una quantitat gairebé il·limitada d’exemples. I sempre amb el mateix denominador comú: per als políticament correctes, la veritat no és cap argument; per als políticament incorrectes, la veritat és el principal argument. Explica Browne, per exemple, el cas de Larry Summers, rector de la Universitat de Harvard, que va suggerir vagament que determinades diferències innates pel que fa a les habilitats que tenen els homes i les que tenen les dones podrien explicar que els primers arribessin més amunt en l’àmbit acadèmic. No cal dir dir fins a quin punt el rector va haver d’afrontar vagues, denúncies i peticions de dimissió per part de gent que no va aportar cap prova que demostrés que no tenia raó. En fi, no acabaríem mai. El gran mal del nostre temps, la correcció política. També els nens que abans hauríem qualificat de malcriats i mancats de disciplina ara són considerats víctimes d’un trastorn de dèficit d’atenció amb hiperactivitat a qui cal donar suport i tractament i totes aquestes i d’altres immenses collonades. I acabo ja, que si no em sento com un cavall desbocat. M’adono ara que no he posat ni un sol punt i a part. Bé, ja és tard. Una darrera cosa, però. Aquests actors, multimilionaris o no, de Hollywood i d’arreu, que se senten tan i tan bé quan fan campanya contra la pobresa al món i reclamen més ajuts al “culpable” Occident (en lloc d’assenyalar els líders africans com a responsables de la greu situació de la seva gent i de demanar un millor govern). Quina gràcia que em fan, aquests actors! I gràcies, Pere, d’aquest regal magnífic i inesperat. Surt a compte, de vegades, que hi hagi persones que no porten diners i que tu, aleshores, els paguis les copes.

Veig ara una foto d’activistes pels drets dels animals engabiats al centre de Barcelona. Es deu tractar, segurament, d’activistes amb vocació d’animals.