Jo sóc Ningú

3/4 de 9 del vespre d’aquest dijous. Veig des del balcó ple de gent passejant-se amunt i avall de la riera. Alguns amb màscara, la majoria sense. Com que és aquesta hora que dic, d’aquí poc la cosa anirà quedant més tranquil·la.

Imatge de noies adolescents, ben vestides, elegants, rialleres i inquietes, il·lusionades, al moment de trobar-se amb amics, companys de classe o coneguts amb qui deuen haver quedat. M’ha fet goig de veure-ho. Veritable record d’aquella adolescència nostra de ja fa una cinquantena d’anys. Aquells estius amb tot d’estiuejants que venien de Barcelona i s’estaven tres mesos entre nosaltres. En dèiem veranejants, en aquell temps. I també pijos -per l’accent en parlar d’una manera que ens semblava afectada i la manera de vestir que mostrava tot plegat una bona posició social o econòmica- sense saber segur si ho eren o no, només per l’aparença. Tothom en català, això sí. Si més no aquells amb qui jo em feia. El català, que no era la llengua de l’ensenyament, tot obligatori en castellà, però sí que ho era fora dels centres escolars. Quins canvis! I ara aquestes noies que he dit han fet que hi pensés i ho recordés.

I naturalment que, de diferències, n’hi ha tantes com vulguis. La més visible potser: aquesta dependència actual de les anomenades xarxes socials. I aquí no em puc tampoc estar de repetir-me. Lluitar contra els dispositius vol dir mirar de passar desapercebut, aquesta gran cosa. Que no se’t noti. I no ser detectat per la multiplicitat d’ulls i braços amb què operen els programes. Segurament érem més lliures abans, quan no existia tot això de les localitzacions, que se sàpiga sempre on ets de manera que puguis ser trobat. A favor, doncs, de la sagacitat d’Odisseu que utilitza Lluís Calvo a L’Infiltrat: Jo sóc Ningú. Una dependència del tot clara si ens aturem un instant a la pàgina 11 de L’Espectre se’n va, de Philip Roth, quan representa que ell vivia a Berkshire i feia ja onze que no s’havia ni acostat a Nova York. Llegim això seu: “No assisteixo mai a cap sopar. No vaig al cine, no miro la televisió, no tinc telèfon mòbil ni ordinador ni reproductor de vídeo o de dvd. Continuo vivint a l’època de la màquina d’escriure i no tinc ni idea del que és internet. He deixat de fer l’esforç d’anar a votar. Em passo escrivint quasi tot el dia i sovint fins a altes hores de la nit. Llegeixo, sobretot els llibres que vaig descobrir d’estudiant, obres mestres de ficció que exerceixen sobre mi tant d’influx com quan m’hi endinsar emocionat per primera vegada, i en algun cas més”. Vull dir que em sembla que no cal afegir-hi gran cosa més.

Estiuejar

Aquests estius d’ara que ja no tenen res a veure amb aquells altres del passat. I no ho dic pas a causa de la temperatura. De calor, n’ha fet sempre i, a més, ran de mar barrejada amb la tan habitual humitat enganxifosa. No. Res de tot això no ha canviat. Més aviat es tracta dels estius de la canalla que ara és portada als anomenats casals (d’estiu) durant 10 o 15 dies, i prou. I es tracta també d’una altra cosa: ja no hi ha colònies d’estiuejants, aquelles famílies que s’instal·laven aquí a la vila a partir de Sant Joan i s’hi estaven moltes vegades ben bé fins a la Mercè. El marit, mentre no tenia vacances, el que feia era anar i tornar cada dia que fos laborable. Aquelles famílies i els fills. Els fills amb qui de vegades ens barallàvem -els pijos de ciutat, els dèiem-, però amb qui també compartíem festes i passejades i, fins i tot, campionats de ping-pong, del tot suats i amarats. I les noies -aquelles piges també- de les quals ens enamoràvem fins al punt de perdre l’oremus a la que arribava el dia que, acabat l’estiu, se’n tornaven ja a ciutat mentre nosaltres quedàvem aquí al poble els dies oberts i sense besos i amb el record constant i punyent d’aquell cos i d’aquella pell mig del sol, mig de la lluna.

Ja dic, però, que tot això s’ha ben acabat. Ara l’imperatiu social és tot un altre. El viatge, el fet de viatjar. Què!, ¿on aneu aquest estiu de viatge? Exactament com si allò que havia estat excepcional ara s’hagués convertit en norma o fins i tot obligació, l’obligació d’anar on sigui i millor com més llunyà i exòtic resulti. Molt bé. El que passa és que els viatges veritables són aquells que sempre sorprenen. Perquè, si no, si no et sorprèn, si allò que veus i perceps no t’altera, senzillament és com si no t’haguessis mogut de casa i et limitessis exactament a turistejar tot enduent-te, com diem al meu poble, el campanar a l’esquena i a convertir el suposat viatge en un simple trasllat que no et proporciona cap experiència i en què, de tanta quotidianitat, la rutina -una de diferent, però rutina al cap i a la fi- se t’imposa novament i només veus, o t’ensenyen, allò que suposadament s’ha veure i segons allò que algú ha decidit i establert que vegis, sorpreses incloses. Vull dir que, si, en tornar, res en tu no ha canviat ni s’ha transformat, si d’alguna manera no et sents ja tot un altre, no ho dubtessis pas: és com si el viatge que dius mai no hagués existit. I, sisplau, no m’ensenyessis pas ni fotos ni videos, t’ho prego, i pensa, a més, que t’ho demana fervorosament un que procura tan sols estiuejar. Un estiueig que d’acord que ara és ja de tot l’any.