Com un simple aficionat

Ara fa un poc més de dos anys que es va morir, però Philip Roth continua essent un dels models que tinc. No només literari, també vital. És del tot evident que no el vaig conèixer, i la veritat és que més m’ho estimo així, però les sensacions transmeses a través de la lectura dels seus llibres em mostren algú a qui m’hauria agradat assemblar-me. Vespre de repàs de L’Espectre se’n va (Exit Ghost, 2007), com l’altre dia. Zuckerman (altre ego) torna a Nova York, després de dotze anys d’exili voluntari, per sotmetre’s a un tractament que en teoria podria alliberar-lo dels humiliants bolquers i de l’olor constant de pixats. Ja té 71 anys. I segurament es pensa que tot això podria retornar-li el vigor juvenil de l’animal eròtic que fou. Però no seguiré pas ara tot l’argument, no. Tot allò que hi descriu conté aquest onatge d’amoralitat i decadència que va començar a envair els EUA després de l’11-S. I tal com és habitual, la consciència de Roth pensa en veu alta, divaga lliurement envers tot el que és humà i també metafísic. És a dir que em sembla cert allò que ja fa un temps Jordi Llovet deixà escrit, en un dels seus textos al Quadern (8 de maig 2008), en relació a L’Espectre se’n va, concretament en un que precisament es diu La Dansa de la Mort i que ara no trobo ni cercant-lo a google: el crepuscle de la civilització nord-americana, la mort de la bona literatura i dels lectors, la maledicció de tenir un president com el que tenien (George Bush, aquell de la guerra d’Irak). Per això, quan l’espectre se’n va, és a dir, quan surt de l’escena, deixa un paisatge ple de fantasia i al mateix temps la gran devastació: se’n va la Gran Senyora, aquella que esborra d’un sol cop, mentre dansa (la dansa de la Mort?), protagonistes, aventures, llibres i història. Aquell temps que morir-se no era sinó un acudit més per fer-ne broma. Però no, què va! Aquell no es va morir amb l’equip de ratlles a l’estadi dels Yankees, sinó amb pijama al llit. Es va morir com es mor tothom: com un simple aficionat. Gairebé dantesc, podríem dir. I, després, la imatge d’un mort que s’apareix als ulls d’algú.

De manera que imagina’t si aleshores, ara fa 13 anys, parlaven de la maledicció de tenir un president com Bush, que ho va ser del 2001 al 2009, i del crepuscle de la civilització nord-americana, què deuen pensar i com ho deuen veure ara tot amb algú com l’actual Trump. Que, per cert, també es morirà com un simple aficionat.

Cèl·lules d’una col·lectivitat

Curiositat, encara, envers Nicolai Berdiàiev a través del filtre de Ramon Esquerra. Veig que parla de decadència de la civilització occidental d’ençà del Renaixement i de començament d’un nou període històric que el filòsof rus anomena nova Edat Mitjana. Sorprès que, segons ell, tot comencés tan d’hora, la veritat. Sinó que continues llegint i t’adones que potser no resulta pas tan exagerat. Renaixement com a triomf de l’humanisme, de l’exaltació de l’home, d’una exaltació tal que arribarà fins que l’home abandona Déu i fins i tot el nega. Confia segurament massa en les seves forces i es dedica a anar creant una sèrie de valors més o menys distints. I ara (i pensem que aquestes paraules foren dites el 1924 dins aquest seu llibre que es diu Una Nova Edat Mitjana…), i ara, deia, aquests valors estan en decadència, fracassen sense aturador. L’humanisme s’ha deixat estar de considerar l’home com a individu -l’individu, la gran conquesta del Renaixement- i s’ha anat convertint en Humanitarisme. L’home ha deixat de ser individu per a no existir sinó com a cèl·lula d’una col·lectivitat. I aquesta evolució l’observem clarament en el tomb de les idees polítiques, en els fenòmens polítics, econòmics i socials del moment actual (any 1924, recordem). La democràcia ha estat substituïda pel socialisme. L’individu, per la classe. I, així, la tendència és l’estandarització de l’home corrent, de l’home comú, i la destrucció de l’home amb personalitat pròpia, i com a prova heus aquí l’exemple de l’educació dels infants mitjançant l’instrument que es fa dir escola única. Una Nova Edat Mitjana, deia Berdiàiev, davant d’aquest estat caòtic del món. I que s’apropa ja l’era en què l’esperit triomfarà i que l’individu existirà dins de les col·lectivitats i que seran aquestes les que s’individualitzaran i que serà així que tornaran a aparèixer grans personalitats, tal com aparegueren a la primera de les Edats Mitjanes. 93 anys, en fi, d’aquest llibre de Bordiàiev. Feia poc que s’havia acabat una guerra, en faltaven encara una quants perquè n’esclatessin d’altres i encara unes quantes més. Just fins ara mateix que els americans acaben d’atorgar la presidència dels EUA a Donald Trump. A banda del seu més que demostrat narcisisme, un servidor més aviat hi confia. Sobretot veient i observant de quins sectors d’aquest nostre entorn provenen tants escarafalls.

Impressió de novetat

La memòria és el cos del pensament. Valéry dixit. El pensament no existeix sinó expressat. I així, expressat, és fet d’elements de memòria. Expressar-lo és compondre’l amb aquests elements. El que és actual no és sinó una combinació del que és passat. I com més petits són els elements, més grossa resulta la impressió de novetat. Trump, president. Molt bé. No hi tinc res a dir. Una majoria prou àmplia dels seus conciutadans l’han escollit. Impressió de novetat. Tot està per veure, fins a gener no prendrà possessió del càrrec, però em sento més aviat content. Ara: el cos del pensament d’un servidor, avui, no és cap altre que la recepció d’ahir mateix a cals senyors Estrada, a  Canet, davant per davant del santuari de la Misericòrdia i de l’excels i fastuós plat de curry que ens serviren. Meravella. 9 a taula i el fluir de la conversa i de la franca rialla, exactament a veure qui la deia més grossa. I l’acompanyament de fantàstics vins del Priorat i de l’Empordà. Igual que la més que generosa i esplèndida col·lecció d’espirituosos de la cloenda. Knappogue Castle (l’irlandès), Jura, Knockando, Lagavulin, Black Label…Què més vols! La majoria d’aquestes 9 persones que dic estan fent classe aquest dematí de dimecres on som. De Gimnàstica, de Filosofia, d´Història, d’Informàtica. N’hi ha una a qui una tendinitis de les grosses obliga a estar-se un temps de baixa. Una altra que té cura, des de Secretaria, que a l’institut tot funcioni al peu de la lletra, i a fe que ho aconsegueix. Una altra que fa que la cafeteria sigui el punt de referència que és quan la feina produeix pauses amables. Les altres dues que falten som ja uns éssers jubilats a qui la vida proporciona encara aquestes estones de bonhomia i de plaer. És poca cosa, doncs, la paraula agraïment. Molt poca cosa. Elements de memòria. For ever.

Un cert morbo

És notable la força de les olors, animalitat en què l’olfacte representa el sentit capital. Resulta vital el paper de l’acció d’olorar, primordial, sentit d’elecció també, proveïdor igualment del gust sexual i social. Olora, ensuma, el que desprèn l’àpat que ara mateix et presenten aquí davant. Pel que fa a les bèsties, podria ser que la memòria de l’olor estigués gairebé en continuïtat amb l’instint, experiència infusa. Valéry deia que l’instint seria a la memòria allò que el capital és al treball. I jo no tinc prou olfacte per saber si aquest vespre haurà acabat guanyant Clinton o Trump. Cap de les dues olors no m’acaben de satisfer. I, de fet, de Trump tot just fa quatre dies, com aquell qui diu, que n’he sentit parlar. Un cert morbo sí que desprèn, però. Ben al contrari de la senyora Clinton, que pròpiament es diu Rodham -als EUA, en casar-se, també perden el cognom, les noies. Dels altres candidats que deu haver-hi, ni la més remota idea, cap olor, com si no existissin.