Penèlope no fidel

Tantes hores fora de casa! ¿I per què, al capdavall? De res no li ha servit, a Bloom, el vagareig de tal dia com avui. Aneguet lleig. Bloom, que es fica al llit i s’arrenca maquinalment l’esqueix d’una ungla del peu i se l’ensuma distretament abans de llençar-lo. Automatisme dels records d’il·lusions definitivament perdudes. Somnis de Bloom ridiculitzats simplement pel fet que es fan explícits fins al darrer detall. La nostra mateixa ridiculesa si ens poséssim a analitzar i a catalogar amb realisme els nostres somnis i les nostres il·lusions íntimes. ¿Què ha passat? ¿Què se n’ha fet, de tot plegat? Bloom, home de classe mitjana, tret de la seva addicció al joc lingüístic. Bloom, que no queda com a bo ni com a dolent, sinó com a ridícul a força de mediocritat. Ideals de via estreta. Tan estreta com el llit on ara és i on també hi ha la dona, Molly. Déu n’hi do, Molly. La Penèlope no fidel. Els peus de Molly que queden tocant el cap de Bloom, cornut potser sense saber-ho, no mort però sí ja liquidat. Sol·liloqui endormiscat de la senyora Bloom (Molly). Ment que flueix lliure d’inhibicions morals pel que fa a la seva obssessió eròtica. Record de la visita del promotor Boylan aquella darrera tarda i de com jeu amb ell a terra mateix per por del soroll excessiu de les molles d’aquest llit tan estret i la promesa per part d’ell d’una nova visita al cap d’uns dies. La ment de Molly, que es torna una ment poètica al final, i que conclou amb el mot que Joyce qualifica de mot femení: “SÍ”. Ulisses com a negatiu caricaturesc de l’Odissea. L’heroi que torna a casa per tal de no ser res, ni tan sols allò que potser al llarg d’aquest dia tan llarg ha pogut lleugerament esbossar de manera fracassada. Triomfa, en canvi, Molly. L’Etern Femení. La deessa Terra. La Naturalesa sàvia, feconda i sense idees. (Valverde).

Fugaçment feliç

Hi ha Déu n’hi do el nombre de persones, insistents, que amb freqüència em demanen que faci pública al feisbuc, per exemple, la meva data de naixement. He de dir que no penso fer-ho. No penso fer-ho perquè no té cap importància i perquè, a més, fer-ho no canviaria les coses. No penso fer-ho perquè passo massa vergonya aliena cada vegada que s’escau que he estat convidat en una d’aquestes festes de natalici i inevitablement els convidats, a l’hora del també inevitable pastís amb espelmetes, entonen allò tan papanates del “que siguis molt feliiiiç”. Molt feliç. Fugaçment feliç. Em demano què és el que realment ens importa quan demanem als altres quan han nascut. Generacions espontànies. Insensibilitat de la natura. Quan un foc s’encén, costa molt, després, d’apagar-lo, extingir-lo. I és paisatge arrasat allò que apareix immediatament pel dessota. ¿T’importa gaire quan vaig néixer, l’edat que tinc o el temps que em queda de vida? Espriu detestava les felicitacions de Nadal, de sant o de natalici i demanava als seus amics i coneguts que fessin el favor de no recordar-lo mai més en aquestes dates. Jo també. Discreció, privacitat. ¿Què és el que realment t’importa?

Suma d’instants

Content d’aquest dissabte, content del vermut amb P.A. i content dels anys del fill gran i de l’emoció. Content de la taula on hem dinat, content del riure i content dels veure’ls tan contents. Content també del Club del Cep que avui ja podem considerar institució sinerenca per excel·lència. Content, en fi, avui de tantes estones de plaer autèntic. I de plenitud. Deu ser això, definitivament, la felicitat, la suma de tots aquests instants.

Com sóc

¿Que com sóc? De vegades em miro al mirall i, cosa ben curiosa, ridícula i penosa, m’avergonyeix fins i tot de reconèixer-ho!, no m’hi veig mai fit a fit, cara a cara. Només em veig una mica més al fons, més lluny, a la profunditat de l’espill, un poc de costat, de perfil, pensatiu. Les nostres mirades ja no es creuen. (Bruno Schulz. “Botigues de color canyella”)

¿Per què?

El futbol és política tot i que ara els interessa dir que només és futbol. Per a un que no sigui ni espanyol ni català potser sí que una final Barça-Madrid és només futbol, i del bo. Però per a ningú més. El ministre Rubalcaba, madridista, diu, sense saber encara el resultat, que esport i política casen malament i que aquests darrers dies ha vist i sentit coses que no li han agradat gens. Caram, caram. A Mestalla l’himne espanyol sonarà amb el suport de 100.000 watts més de la potència acostumada. ¿Per què?