Inestabilitat

Pedant: dit de la persona que fa ostentació de saber o d’erudició, tenint-ne o no tenint-ne. Demagog: dit del practicant de la demagògia, és a dir, d’aquella política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per estimular els sentiments dels governats perquè acceptin promeses i programes d’acció impracticables, gairebé com aquells cabdills de faccions populars del passat. En sabem un poc, de tot això, en aquesta vila en què vivim. Diria, d’altra banda, que és cada dia que és el dia de la mare i no el dia que vulgui El Corte Inglés. Diu Marías que els pedants, abans, solien ser-ho per excés de saber, però que ara n’hi ha un nombre molt gros que, al damunt, no tenen ni idea de res. Tots aquests, per exemple, que farceixen la llengua d’anglicismes diversos i sense, moltes vegades, ni tan sols saber l’anglès amb aquella mica de profunditat que caldria, només per impressionar o per vés a saber què. No els emulem, per l’amor de Déu! M’agrada molt aquest verb emular. Emular allò que admirem. Aquell espectre de Roth, posem per cas, que emulo sense ni adonar-me’n. -¿A què ha sacrificat la vida, vostè, doncs? – Jo? No crec haver-la pas sacrificada a res. Em molesten, això sí, els moralistes pedants, les valquíries feministes i tota aquesta superioritat repugnant dels canalles de la literatura. Però, sap què? Doncs que estic boig per vostè! -Però si no em coneix! -Tant és, estic boig per vostè! -Què va, no està boig per mi, no ho pot estar! Són paraules buides. Jo, a vostè, el veig com algú que es delia per tenir una aventura, sinó que no ho sabia. Pel fet d’haver bandejat tota aventura durant tants anys d’aïllament, d’haver restringit la seva vida a la mínima expressió, per totes aquestes coses que li dic, ara resulta que no se n’ha adonat (de l’aventura per la qual es delia). ¿I què n’ha tret, de tot plegat? ¿Què li ha aportat tanta distància envers les coses? I més encara, ¿què es pensa que ha aportat vostè als altres del seu voltant amb la seva actitud? De manera que no em vingui ara amb històries com aquesta que està boig per mi. Sap perfectament que la raó és capaç d’imposar-se en qualsevol moment, però que, si s’imposa, s’esfumen tant la vida com la inestabilitat que és la vida. Escolti, la veritat és que no sé si acabaré fent-li cas, en el fons vostè també m’agrada. Sóc també un poc de rauxes i una cosa sí que li accepto: que el destí de tothom és la inestabilitat. I pensi que els rumors, moltes vegades, son més clamorosos que els fets. L’espectre no deixa de ser la imatge d’un mort que s’apareix als ulls d’algú. I res més.