Abans d’ahir un tribunal va emetre sentència. La llei és igual per a tothom. Tot plegat em va fer pensar en aquella benaurança del Sermó de la Muntanya que hi ha a l’evangeli de Mateu. Feliços els qui tenen fam i set de justícia, perquè seran tots ells saciats. Baudelaire pensà que tot plegat no passava de ser un mer càlcul de probabilitats.
Profunda misantropia, d’altra banda. Mandra d’anar enlloc. Desig de no veure ni ser vist. Tan sols algun petit instant de Txèkhov: Si el que de veritat temeu és la soledat, sisplau, no us caséssiu pas. I prou. Desídia d’aquest migdia de diumenge.
miquelcolomer.wordpress.com 