A la més mínima és sempre el professor el primer sospitós, el primer de ser cridat a l’ordre i l’ase de tots els cops. Mirin, si no, el cas que explica Philip Roth, grandiós, a La Marca de l’Home (2000), llibre excels amb excelsa traducció de Xavier Pàmies. El catedràtic, Coleman, que voluntàriament decideix un dia tallar tots els vincles que l’havien unit a la Universitat. I tot plegat per una paraula, una de sola. L’única de la infinitat de paraules que va dir en veu alta durant tots els seus anys de docència i deganat. Explica Roth que hi havia 14 alumnes en aquell curs que el catedràtic impartia. I que els primers dies passava llista per tal d’aprendre’s el nom i cognom de tots ells. Senyor o senyoreta tal, amb tot el respecte. Fins que ja a la cinquena setmana continuava havent-hi dos alumnes que encara no havien donat cap senyal de vida. De manera que, en començar la sisena, va demanar si algú els coneixia, aquests dos estudiants, si tenien existència veritable o bé es tractava de lèmurs. Lèmurs, aquesta paraula clau.
I fou així que aquell mateix dia, cap al tard, Coleman va rebre la desagradable sorpresa de ser cridat pel que ja era el seu successor i nou degà. El qual li va fer conèixer el càrrec de racisme de què havia estat acusat per part dels dos estudiants absents que, malgrat no ser a classe, no havien trigat gens a assabentar-se del comentari del professor en relació al seu absentisme. I llavors les paraules explicatives de Coleman. Jo em plantejava només la seva possible entitat sobrenatural. ¿Que no ha quedat prou clar? Aquests dos estudiants no han assistit ni a una sola classe. Era l’única cosa que en sabia. I he fet servir el terme en la seva accepció clàssica i primària: “lèmur” en el sentit d’espectre o fantasma. No podia saber de cap manera el color de la pell d’aquests dos estudiants i potser sí que fa 50 anys hi hauria pensat. Però hores d’ara ni tan sols m’hauria passat pel cap que “lèmur” es pogués entendre com a mico i es pogués considerar aplicat a una persona negra. El que tan sols he dit és si tenen existència o són lèmurs. No els he vist mai, encara ara no els he vist. I em sembla absurda, per tant, aquesta acusació de racisme. I, escolti, aquí ‘únic problema que hi ha és la falta d’assistència a classe d’aquests dos que es fan dir estudiants i l’incompliment flagrant i inexcusable dels seus deures, de les seves obligacions. I sàpiga que la cosa que més m’ofèn és que el càrrec que se’m fa no és que sigui fals i prou, sinó que és escandalosament fals.
Aquesta marca i aquesta empremta sota la qual vivim. Cap ni una reprensió envers els suposats alumnes. I Coleman que aleshores, un cop ja a casa seva, tot s’ho repensà i que, total, pel temps que li quedava d’activitat, decidí així, en vista del sistema educatiu que hi impera, suprimir qualsevol vincle universitari. En l’antiguitat romana, fantasma d’un mort. A només 12 dies que comenci el curs 16-17.
miquelcolomer.wordpress.com 