La inclinació de pensar

Molts dels de la meva generació provenim d’aquelles famílies que passaren la guerra i la postguerra d’aquí. Ho passaren malament, molt malament fins i tot, i del que es tractava era de sobreviure. Molt poc accés, en general, a cap mena d’estudi. I també Sabbath, sí Sabbath i el seu teatre (que és Roth) encara, en parla i ho explica mentre repassa el seu passat i el dels seus ancestres. Aquell patir pels diners. Hi patien tots els homes. ¿Com vols que no hi patissin, mare? Acovardits, mig marginats del món, però amb una provisió inesgotable de resistència que era un misteri fins i tot per a ells. Que aquella fusteria funcionés, o que els holandesos continuessin interessats a invertir i a donar feina encara que fos tan sols per bufar i fer bombetes o números d’aquella comptabilitat encara rudimentària i de vegades per força estraperlista. ¿Qui pensava en el fet de pensar? ¿Què hauria estat de tots ells si la Providència no els hagués salvat de la inclinació de pensar? Pensar era la cosa que menys trobaven a faltar en la seva vida i tot era molt més primari que això. I els qui encara avui sobreviuen en edat molt més que provecta mantenen aquella inèrcia de mirar per damunt de tot l’euro que gasten i que potser podrien haver-se estalviat. ¿Què vols, doncs, retreure’ls? ¿Que no s’hagin mai interessat pel cine, ni pels llibres, ni per cap altra mena sofisticació? La feina d’aquelles famílies de molts dels de la meva generació fou que per damunt de tot no faltés el plat a taula i que els seus fills, nosaltres, sí que poguéssim accedir a escoles, col·legis i universitats. Només et demano, doncs, que miris d’entendre-ho i de fer-te’n el càrrec. Sofisticat, més que sofisticat!